Partit entre Telecinco i Antena3 a la Copa Confederacions

És molt divertit veure com es barallen les cadenes de televisió per obtenir uns drets sobre algun esdeveniment. Aquest ha estat el cas de la Copa Confederacions, que enfronta a totes les seleccions campiones al seu contnent més la campiona del mundial, entre Telecinco i Antena 3.

Les dues cadenes van estar fins a últim moment lluitant per aquests drets. I és clar, com que Antena3 no els ha adquirit, doncs aquesta competició ara ja no té importància. És fantàstic quan veus ara al presentador de la secció d’esports dels informatius d’Antena3, Manu Sánchez, referint-se a la Copa Confederacions com “esa copilla que España quiere ganar”.

Mentrestant, Telecinco ara pressumeix de drets televius del futbol, oferint tots els partits d’aquest “curt” campionat. És evident que no té la mateixa passió futbolística que un Mundial o una Eurocopa, però el fet que els partits els retransmeti J.J.Santos encara li dóna menys suc a un Irak – Egipte, per exemple.

A més a més, el fet que Antena3 l’any vinent ja no tindrà els drets de la Champions, encara els fa empipar més estar tant de temps sense futbol a la seva cadena (tenint en compte que tota la lliga la tenen repartida entre Mediapro i Digital+, és a dir Prisa.

Tot això és la guerra per l’audiència, l’afany de lucre, convertir al periodisme en una gran empresa de comunicació que mou diners i tot el que comporta la guerra entre grups de comunicació. I quan entra el tema del futbol, que és l’esport rei i dictatorial del país, encara es fa més patent. A partir d’aquí, si els obtens, la teva actualitat només es mourà entorn aquest esdeveniment. I en cas contrari, la tractaràs molt per sobre, però sense fer-hi gran publicitat. Amics, això és l’autopromoció.

Els temps televisius assignats als partits polítics

Quan s’aproximen unes eleccions, els diferents partits polítics enceten la seva peculiar campanya electoral per poder recaptar vots. Aquesta carrera és una lluita de propostes i promeses, i el seu discurs pot afectar plenament en els votants més indecisos, que no tenen una prioritat política clara a l’hora d’administrar el seu vot.

Amb tot això, els mitjans de comunicació són un element propagandístic clau. La seva difusió és importantíssima per a la promoció de les campanyes dels diferents partits polítics. Així, en unes eleccions, els mitjans fan ús en plena essència del seu anomenat quart poder.

Però, quan hi ha eleccions s’aplica l’anomenada llei dels blocs, que fa que la informació electoral de campanya en els noticiaris (i no l’estricta propaganda sense filtre informatiu) s’organitzi, en ordre i en temps, per franges proporcionals a la representació parlamentària de cada força política. A això se li ha dit forquilles dels blocs. Cal dir que aquesta regla no està regulada per llei sinó que és pactada pels consells d’administració dels mitjans i altres vegades ha estat imposada per les diverses juntes electorals com a resposta als recursos interposats pels partits.

En aquest sentit, la figura del periodista queda malmesa, ja que no pot donar la seva visió per donar cobertura a la informació política, prèvia a unes eleccions. Però, d’altra banda, els fonaments de la democràcia demanen la participació de tots els grups democràtics en la mateixa mesura, i amb aquesta llei, els partits recentment incorporats a l’eix polític i els més petits (o menys votats), no disposaran de la mateixa difusió a la televisió. Això si, s’asseguren el seu temps a la televisió de forma diària, independentment de la informació. Aquest fet, evidentment, repercutirà en els seus resultats electorals.

Aquestes darreres eleccions europees del 7 de juny, van poder mostrar-nos la queixa dels periodistes des dels mateixos estudis de televisió. Lorenzo Milá, a TVE, o Ramon Pellicer, a TV3, van fer referència després de la informació electoral a la seva negativa en donar les informacions d’aquesta manera. Frases com “ja saben que la llei electoral obliga a TV3 a fixar l’ordre i el temps de les informacions de campanya en funció de la representació parlamentària dels partits i no pas per criteris informatius”.

A més, hem pogut trobar protestes de TV3 que pertanyen a les eleccions de 2004, en les quals no firmaven els blocs electorals ni els stand-up dels seus enviats especials (vaga de signatures). Per tant, el sector audiovisual està totalment en contra d’aquesta aplicació, ja que no va unida amb els criteris periodístics que es regeixen amb la informació. Sembla ser que aquesta guerra entre polítics i periodistes continuarà allargant-se, però el que està clar és que hauria d’arribar una solució ja d’una vegada, perquè la desafecció política no para d’augmentar, i això, no ajuda a resoldre-ho.

Comprem diaris o productes?

Que el món del periodisme està en crisi és un fet irrenunciable. Les ventes de diaris han patit una baixada molt important, i com que els grans grups de comunicació que governen els diaris tenen problemes econòmics, tot plegat fa concebre una situació molt complicada.

Amb tot això, la promoció de productes sembla ser una salvació per a molts rotatius impresos. Cada cop es promocionen productes més atractius, que fan que el públic vulgui comprar-se el diari -sense cap intenció de llegir-se’l detingudament- només per aconseguir el producte anunciat. I faig referència a que són atractius, perquè hi ha molts relacionats amb l’electrònica d’última generació. Des de càmeres digitals, reproductors DVD, reproductors MP3, televisors i qualsevol producte que atragui l’atenció del consumidor, i a un preu raonable, sempre tenint en compte que has de comprar el diari durant uns dies específics per a aconseguir els anomenats cupons.

Aquest fet dóna pas a fer una reflexió molt seriosa. Des del punt de vista comercial i econòmic, si definim el periodisme com una empresa globalitzada, s’ha de valorar positivament aquesta promoció de productes per a poder incentivar la venta de diaris. Si augmenten les ventes, augmenten els ingressos, i l’empresa funciona.

Però, d’altra banda, com a periodistes hem de fer la segona reflexió, la qual va dirigida al que veníem comentant abans, sobre que molta gent no té l’interés de llegir el diari, sinó d’adquirir a curt termini el producte anunciat. Tot això comporta la pèrdua de seriositat i dignitat de la premsa, i més en concret del periodisme. El més trist és que tots els diaris han incorporat aquesta política, des del més seriós fins al més popular i sensacionalista. La figura del periodista, un cop més torna a ser malmesa i la nostra dignitat torna a caure al terra. El teu treball queda en un segon terme.

Amb tot, tornem a la conclusió que el periodisme està perdent l’essència dels seus valors principals, i l’aspecte econòmic prima més que la pròpia dignitat d’aquesta professió. Caldrà veure si la fi de la crisi i la revolució tecnològica fan portar al periodisme a una nova fase. No obstant, els seus valors hauran de ser els mateixos, perquè per davant de tot, el periodisme consisteix en informar, i no el fet de voler vendre més que els altres.

Vull finalitzar aquest post amb una frase molt il·lustrativa que va dir el periodista i director adjunt del Mundo Deportivo, Miguel Rico, en una entrevista per al web Diarios de Fútbol: “Hoy vende más un tenedor del Barça que una noticia”.

La fusió entre Cuatro i la Sexta

En les últimes setmanes, la possible fusió entre les cadenes de televisió Cuatro i la Sexta ha estat objecte de molts comentaris. La crisi econòmica també ha arribat –i de forma molt profunda- al món de la comunicació audiovisual, i molts petits canals tenen que plantejar-se l’opció d’unir-se amb altres plataformes, per a superar les seves dificultats econòmiques i ser més fort al mercat televisiu.

Aquest cas no remet a cadenes autonòmiques, o de petites regions, sinó que són dos grans cadenes d’àmbit estatal (les últimes en sorgir a la xarxa televisiva a Espanya) que ja tenen una audiència important al seu darrere. A més, no és una fusió qualsevol, perquè entren en joc molts aspectes de gran transcendència.

En primer lloc, el públic veu de forma molt atractiva la unió entre ambdues cadenes, ja que tenen una ideologia molt semblant, i la seva oferta unida seria molt potent. Cuatro és un canal que ha apostat molt per les grans sèries americanes de gran audiència, a més de fer una programació d’entreteniment. Per la seva part, la Sexta té una doble aposta molt potent. Una, l’esport, ja que té tots els drets de la lliga i la Fòrmula 1. I la segona, l’entreteniment en el seu estat pur. Programes com Sé lo que hicisteis, Salvados, Buenafuente, Caiga quien caiga…

Dit això, i tenint en compte que darrere d’aquestes plataformes televisives hi ha dos grans empreses de comunicació –Prisa i Mediapro- podríem pronosticar la fi de la guerra del futbol. Així, Digital+ i la Sexta serien definitivament i, exclusivament, la “casa del futbol” d’una vegada per totes.

La unió d’aquestes dues grans empreses suposaria una força en el mercat comunicatiu molt potent, ja que Mediapro, per ser una empresa molt jove, ha crescut d’una forma espectacular, amb Jaume Roures al capdavant. De Prisa no cal comentar res, ja que és una de les empreses comunicatives més importants del país, i controla una gran part del mercat.

Tant una cadena com l’altra ja es tiren floretes, i les guinyades ja són constants. Caldrà veure quin tipus d’oferta poden oferir aquests dos canals junts, que la gran majoria pensem que seria molt atractiva. De moment, els entesos ho han vist amb bons ulls.